En Guàrdia!

Capítol 1.018. Des de mitjan segle XII fins al col·lapse definitiu del segle XIII, molts dels esdeveniments polítics i militars més importants de les terres orientals d'al-Àndalus van estar protagonitzats per una família, la dels Banu Mardanix. El membre més important d'aquesta estirp va ser un home temut pels cristians, Mohammed ben Saad, també conegut com el Rei Llop. El besnebot, Zaèn, arribaria a ser l'últim emir de València. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "L'estirp del rei llop. Els Banu Mardanix, nissaga d'emirs de Xarc-Alandalús", de l'Editorial Denes.

Capítol 1016. Francesc Cambó va ser un dels principals protagonistes de la vida política espanyola del primer terç del segle XX: fundador de la Lliga Regionalista, el partit més important del catalanisme polític en el tombant de segle, regidor a l'Ajuntament de Barcelona, ministre espanyol de Foment el 1918 i d'Hisenda el 1921, i diputat a les Corts. Per bé que aquest advocat de formació es considerava abans que res un polític, hi ha moltes altres vessants de la seva vida que sovint han quedat més ocultes o han arribat distorsionades. Cambó també va ser un mecenes cultural de primer ordre, un home de negocis amb connexions internacionals amb alguna pàgina fosca al currículum i, per sobre de totes les vicissituds, un bon vivant. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja de Riquer, catedràtic emèrit i professor honorari d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, autor del llibre "Francesc Cambó. L'últim retrat", publicat per Edicions 62.

Capítol 1015. En l'art medieval és molt habitual la presència d'animals de tota mena, ja sigui amb la voluntat d'oferir-ne un retrat naturalista, fidel a la realitat, com convertint-los en monstres deformats i fantàstics. A banda de la intenció didàctica que pogués tenir, el bestiari medieval present en capitells, retaules, llibres i altres objectes oferia un aspecte simbòlic molt destacat que s'ha d'entendre en el context social i religiós de mil anys enrere. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on es pot veure l'exposició "Bèsties. Els animals en l'art medieval del MEV".

Capítol 1.014. Un dels períodes de màxima expansió de la pirateria a la Corona d'Aragó va ser en ple segle XV, el que va del final del regnat de l'últim rei de la casa de Barcelona, Martí l'Humà, el 1410, a la mort del segon rei de la dinastia Trastàmara, Alfons el Magnànim, el 1458. Les tres principals ciutats costaneres, Barcelona, València i Mallorca, van patir el pillatge per part dels vaixells pirates. Aquests atacs van obligar a replantejar les estratègies defensives dels nuclis marítims més importants. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Victòria Alba Burguera, doctora en Història Medieval per la UB amb la tesi "Els perills de la mar. Pirateria, captiveri i gestió del conflicte marítim a la Corona d'Aragó. 1410-1458", actualment, investigadora postdoctoral a la Universitat de Heidelberg (Alemanya) i també investigadora col·laboradora de la Universitat de les Illes Balears.

Capítol 1013. Els anys seixanta del segle passat, aprofitant les petites escletxes que oferia la dictadura, a Catalunya van sorgir diverses iniciatives culturals pensades més en clau de resistència i construcció nacional que no pas de viabilitat financera. Sens dubte, tot i els molts entrebancs que va haver de superar, la redacció i publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre el 1969 i el 1980, va suposar un gran pas en aquesta direcció. Els característics volums de color verd fosc van acabar arribant a milers de llars i escoles, normalitzant el fet de poder accedir a totes les branques del saber en català. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Lluís Martín Berbois, doctor en Història Contemporània per la UAB, tècnic de gestió de l'àrea de continguts i projectes del Memorial Democràtic de la Generalitat, autor del llibre "Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país".

Capítol 1012. La religió majoritària a la Catalunya dels darrers segles ha estat la catòlica. Al llarg del segle XX, el catolicisme va passar de ser una religió massiva i omnipresent, que es donava per descomptada, a una opció personal. Durant la segona meitat d'aquest segle, els laics van deixar de mica en mica de ser considerats antireligiosos a, més aviat, garants de la diversitat religiosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979".

Capítol 1011. Les òperes s'han escrit en una gran quantitat d'idiomes, però especialment en llengua italiana i alemanya. Però hi ha hagut afició a l'òpera i se n'ha creat a tot arreu, també a Catalunya. El país disposa d'un catàleg ampli d'autors i composicions de teatre líric, massa sovint poc conegut i valorat, que comprèn tres segles d'història. Per bé que la presència del català no ha estat habitual, per òpera catalana s'ha d'entendre tota aquella feta i produïda per ser estrenada a Catalunya, independentment de l'idioma del llibret i la nacionalitat del compositor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Radigales, doctor en Història de l'Art, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, divulgador i crític musical, i realitzador del programa "Una tarda a l'òpera" de Catalunya Música. Autor del llibre "L'òpera catalana: una síntesi històrica".

Capítol 1010. Com tot procés cultural col·lectiu i gradual, la data de l'aparició de la llengua catalana en documents escrits, com a llengua romànica diferenciada del llatí, està en permanent revisió. Ara se sap que el llibre més antic escrit íntegrament en català del qual es té notícia és una traducció del Liber iudicorum visigòtic, conservat parcialment a la Seu d'Urgell, i que va ser copiat entre el 1060 i el 1080, en la segona meitat del segle XI. Això és un segle i mig abans que es copiessin les Homilies d'Organyà, datades entre el 1220 i el 1230, el text que durant molt de temps s'havia considerat la primera fita a l'hora d'establir els orígens del català escrit. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, Creu de Sant Jordi 2021 i coautor, amb Tània Alaix, del llibre "Lletres que parlen. Viatge als orígens del català".

Capítol 1009. A banda de la funció de provocar un somriure, les vinyetes còmiques publicades a la premsa diària són un testimoni històric de primer ordre. En les primeres dècades del segle XX, en un moment en què els mitjans de comunicació de masses suposaven l'element més important per influir en la naixent opinió pública, els editors sabien que l'humor era una arma d'orientació ideològica i política. Per als mitjans satírics que hi havia al mercat durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil, un acudit podia ser la millor resposta a les injustícies, els abusos i la violència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "Acudits amb història. Sàtira política en temps de repúbliques", juntament amb Josep Oriol Font.

Capítol 1008. Al llarg de diversos períodes, entre els segles VIII i IX, les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques de l'Imperi Bizantí van decretar la prohibició de venerar imatges de Déu, Jesucrist, la mare de Déu i tots els sants. Els iconoclastes bizantins van topar frontalment amb la tendència majoritària del cristianisme i amb les representacions de tradició iconogràfica pròpies de la ideologia imperial romana, i això va causar un gran conflicte que es va arrossegar durant moltes dècades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ernest Marcos, professor titular de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i investigador titular de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Capítol 1007. Entre la fi del segle IV i al llarg de tot el segle V, la província romana de la Tarraconense va experimentar un seguit de canvis fonamentals, els més importants des de feia més de set-cents anys. El model de societat que s'havia anat construint fins a l'extinció del Baix Imperi es va desmuntar amb gran rapidesa, per la influència creixent del cristianisme i per l'arribada dels visigots. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la UB; coautor, amb Cristòfol A. Trepat, del llibre "De visigots a catalans, de quan encara no parlàvem català, segles V-X".

Capítol 1006. En ple segle XIX, una dona, Ida Pfeiffer, es va convertir probablement en la més gran viatgera de l'època. Va recórrer mig món pel seu compte, amb recursos econòmics limitats i fent-se entendre pels pobles més remots a base de dibuixos i signes. En quinze anys, entre el 1842 i el 1857, va viatjar a Terra Santa, Islàndia i Madagascar i va fer dues voltes al món. En total, va recórrer 240 mil quilòmetres per aigua i 32 mil per terra, en tota mena de mitjans de transport i en les condicions més adverses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Xavier Sistach, especialista en història natural antiga dels insectes, autor del llibre "Les aventures d'Ida Pfeiffer. Una gran viatgera i naturalista del segle XIX" i de la pàgina web xaviersistach.com, en la qual s'amplien les dades de la vida d'Ida Pfeiffer.

Capítol 1005. L'any 1947, cinc noruecs i un suec van emprendre una autèntica proesa, una aventura temerària que consistia a travessar l'oceà Pacífic des del Perú fins a la Polinèsia en una balsa de troncs. Per molt arriscada que pogués semblar, la travessia tenia un propòsit acadèmic: es tractava de demostrar una teoria arqueològica de l'explorador i estudiós Thor Heyerdahl segons la qual aquelles illes havien estat colonitzades des de l'Amèrica del Sud. La balsa que va fer possible completar els set mil quilòmetres de travessia i que també donava nom a l'expedició s'anomenava Kon-Tiki. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Jordi Canal-Soler, escriptor i fotògraf de viatges.

Capítol 1004. A partir de la segona meitat del segle XIX, des d'uns anys abans del Sexenni Democràtic, i ben bé fins a l'esclat de la Guerra Civil, un dels corrents socials i religiosos més importants arreu d'Europa va tenir a veure amb l'espiritisme i l'ocultisme. En el cas català, el seu desenvolupament va anar associat als processos de canvi representats pels nous moviments obrers i els partits polítics d'esquerra. L'espiritisme va ser un símptoma de modernitat, de revolució política i cultural, i de superació de les creences tradicionals, el més semblant a una religió laica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Horta, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut Català d'Antropologia; autor del llibre "Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat".

Capítol 1003. A inicis del segle XX, en coincidència amb els propòsits del Noucentisme, Barcelona va començar a fomentar el turisme des de les institucions per atraure els forasters i convidar-los que visitessin la ciutat. Va ser una opció política i també ideològica, lligada al desenvolupament urbanístic i econòmic d'una capital més cosmopolita, oberta a Europa. Al llarg de les primeres dècades del segle, van proliferar les iniciatives destinades a convertir Barcelona en un destí turístic de primer ordre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Saida Palou, investigadora i professora associada de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.

Capítol 1002. En l'antiguitat tardana, les termes públiques romanes van anar caient en desús. Algunes van ser reconvertides en habitatges o tallers, d'altres van servir com a pedrera dins de l'espai urbà, i encara n'hi va haver que van ser reaprofitades per a altres usos. Un dels casos més singulars de reaprofitament es troba a la basílica de Sant Miquel, a Barcelona. En algun moment del llarg trànsit de l'època romana a la medieval, part de les termes públiques es van reconvertir en una església. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Júlia Beltrán de Heredia, professora d'Arqueologia Cristiana de la Facultat Antoni Gaudí d'Història de l'Església, Arqueologia i Arts Cristianes, responsable de les Jornades de Basíliques Històriques de Barcelona.

Capítol 1001. Una de les figures més rellevants del segle XIX a Catalunya va ser Narcís Monturiol. Enginyer vocacional, sense una formació reglada, i impressor de professió, és recordat sobretot per haver format un equip pioner en el camp de la navegació submarina, per la qual va tenir en compte no només les aplicacions militars, sinó també les socials, sempre atent al progrés científic i tecnològic. Monturiol va ser una persona molt inquieta, que es va significar per les posicions polítiques a favor del laïcisme i la democràcia, i va contribuir a dissenyar molts altres invents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Puig-Pla, doctor en Ciències Físiques i màster en Història de les Ciències per la UAB; professor d'Història de la Ciència i de la Tècnica de la UPC.

Capítol 999. El cop d'estat feixista del juliol del 1936 va obligar les institucions republicanes a posicionar-se en defensa de la legalitat vigent. La Generalitat de Catalunya va anar adaptant el relat als esdeveniments polítics i militars que sacsejaven el país. Per fer arribar els missatges que volia deixar clars dins i fora del país va crear un organisme de gran importància durant tots els anys de la Guerra Civil: era el Comissariat de Propaganda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ester Boquera, periodista i doctora en Comunicació, professora de la Universitat Ramon Llull, que acaba de publicar un llibre sobre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat titulat "Aixafem el feixisme".

Capítol 998. El tràfic d'esclaus des de les costes africanes fins a les colònies establertes al continent americà va ser constant al llarg de quatre segles. Era una activitat econòmica molt rendible, fundada sobre un tracte degradant i immoral, en la qual participava molta gent. En el moment que aquest tràfic transatlàntic ja era il·legal, en ple segle XIX, encara van seguir salpant vaixells negrers durant unes quantes dècades, molts amb tripulació catalana. És el cas del falutx Pepito. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Sust Fatjó, autor del llibre "Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX", d'Icària Editorial.

Capítol 997. A inicis del segle XX, la petita comunitat protestant de Figueres va crear la primera editorial de les comarques de Girona. La Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros, una iniciativa de la família López Murray, va néixer amb un vocació evangelitzadora i pedagògica, en línia amb altres activitats que havien estat duent a terme des que s'havien instal·lat a l'Empordà el 1882. Tot i que n'ha quedat un rastre limitat, durant una quinzena d'anys van editar milions d'exemplars de diversos llibres, fullets i pamflets que des de Figueres es van distribuir per Europa, Hispanoamèrica, les Filipines i moltes altres comunitats protestants d'arreu del món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia, diplomat en teologia, ha estat professor de la UdG, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, autor del llibre "L'editorial perduda de Figueres. Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros".